Fotografies des del cel

Mossèn Josep Torras Bacardit

El vaig conèixer quan vam coincidir al bisbat de Santa Rosa a La Pampa argentina.
El coneixia de seminari però no ens havíem tractat.
Allà era rector d’un poble anomenat Jacinto Arauz.
A l’Argentina, a causa d’emigrants i refugiats, a cada poble hi havia gent de diverses religions amb els seus temples. (em sembla recordar que, en el seu poble hi havia els Adventistes i els jueus). El Josep em va sorprendre quan em parlava de les bones relacions que tenia amb els pastor i responsables i em va obrir horitzons en un temps que això era una novetat.
Quan jo vaig arribar a l’Argentina de molt jove)ell ja feia temps que hi era i per mi era un capellà més gran. En èpoques en les que jo havia quedat sol es preocupava per mi recomanant-me que em parés taula en els àpats per menjar a fi de cuidar la salut.
Home de molts records i mantenidor de les amistats que havia anant fent en els diferents pobles on havia estat (Jacinto Arauz, Campdevànol, Sant Fruitós de Bages)
Molt amic del Valentí Bosch, missioner, com ell a l’Argentina i capellà d’un poble veí. Van viure en pròpia carn la persecució de les dictadures i junts es van trobar un temps a Venezuela després d’un temps.
El Josep, era home d’iniciatives i creador de noves maneres de comunicar-se amb la gent, promotor de grups cristians que ell anomenava “els de la comunitat” i organitzador de sortides conjuntes.
Aquests darrers anys, ja jubilat va inventar-se una “parròquia virtual” amb molts feligresos, internautes dels diferents llocs on havia estat i amb altres que el seguien amb molt de gust. Amb el concurs de fotografies va poder comprovar quants seguidors tenia i de quins indrets.
Ara li ha quedat pendent un altre concurs que havia d’ésser  pel Nadal. Podrà recrear-se amb les fotografies des del cel
Josep Escós

QUIN ÉS EL REIALME DE CRIST

Els nostres reis van sempre envoltats de vigilants que alerten de qualsevol que pretengui acostar-s’hi. Els seus peus trepitgen catifes i mai no han d’obrir les portes dels seus vehicles ja que sempre hi ha algú que els estalvia qualsevol moviment. La gent s’hi acosta i els que arriben tan sols a veure’ls se senten afortunats  de manera que arribant a casa diuen: “l’he pogut veure de molt a prop”.  Aquest no és pas el reialme del Crist, ni de bon tros. Aquell (el dels nostres reis) és un reialme esplendorós d’algú que està envoltat de masses que l’aclamen; aquest, en canvi, és un reialme  diferent.

Al començament dels anys cinquanta hi hagué el “Congrés Eucarístic a Barcelona” i jo, de nen, vaig veure la magna processó amb una custòdia esplendorosa que tenia als seus peus un cardenal amb actitud orant. La reacció nostra, en aquell moment, va ésser poder dir: “L’he vist i ha passat molt a la vora”. Aquella grandiositat no ens va deixar veure dues coses que enaltien realment la presència de Crist en la ciutat. Una, que es van acabar les penes de mort amb judicis sumaríssims; i una altra, que es va construir un complex gran de cases que encara ara anomenem “les vivendes del Congrés”. Ens vam quedar amb allò que no era: i no vam veure res més els que (com jo mateix) érem simples espectadors.

Si anem a l’Evangeli,  dues vegades que trobem Jesús envoltat de multituds no tenen res a veure amb aquesta mena de reialme:

. Un cop diu que Jesús estava tan envoltat de gent que (a ell i als seus) no li quedava ni temps per menjar. Bolcat a ensenyar i parlar amb la gent, es descuidava d’ell mateix (Mc 6,30-33).

. L’altra vegada que Jesús entra com a rei a la vora de Jerusalem és aclamat només pels que “el precedien i el seguien”, lluny de la ciutat; però, quan va arribar a la ciutat, va ésser mal rebut. El text original diu que Jerusalem va tenir un seïsme ja que la gent de la ciutat es van inquietar molt (Mt 21,10) per l’arribada d’aquell que malparlava del temple dient que era una cova de lladres (Mc 11,17).

No és gens estrany que aquesta mateixa gent de Jerusalem, pocs dies més tard, cridessin clamant que aquell home fos crucificat, ja que tota la ciutat (venedors d’animals, sacerdots, els que llogaven pisos anomenats cenacles, canviadors de moneda...) vivia dels pelegrins que venien d’arreu a contemplar el magnífic temple. No el volien com a rei.

Els que els seguien (deixebles) només van adonar-se del vertader reialme de Jesús, el Crist, quan el veieren crucificat, no abans.

. A l‘Evangeli de Joan el deixeble que hi ha al peu de la creu  s’adona de qui és quan exclama: “El que ho veié en dóna testimoni i el seu testimoni és digne de crèdit” (Jn 19,35).

. Pere, esmentant la seva mort en creu, ho diu amb aquestes altres paraules: Aquest Jesús Déu l’ha ressuscitat i tots nosaltres en som testimonis. Déu l’ha enaltit i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès” (Ac 2,33).

. Pau en la seva carta als Corintis ho expressa d’aquesta altra manera: “Mentre era amb vosaltres vaig decidir de no conèixer res més que Jesucrist i encara crucificat” (1Co 2,2).

Com veieu, des dels primers temps, el que va convèncer  els apòstols de la reialesa de Crist va ésser la seva humiliació i escarni de la creu i no pas el seguiment de les multituds que va durar poc (Jn 6,66).

Ara nosaltres som privilegiats perquè, si som creients, sabem que el veiem en el pobre, en el despullat, en el malalt i el presoner i en el refugiat perquè tot el que fem amb un d’aquests ho fem amb Jesús mateix (Mt 25,40).Josep Escós i Sarsanedas

htt://www.parroquiavirtualbages.org
Adreça exposició:http://www.parroquiavirtualbages.org/imatgespvb.php?bloc=2016

CANVIS I RESISTÈNCIA ALS CANVIS

Quan l’Església manava i podia imposar el seu criteri fins i tot als governs tenia molta més gent. Per això hi ha avui qui pensa que hem de tornar a allò d’abans. Hi ha qui pensa que cal tornar al poder, al prestigi i als privilegis. Afortunadament (no tothom pensa així) allò no tornarà.

El canvi que es produeix és de tal magnitud que no tindrà marxa enrere.

Què és el que canvia? El model. Anem cap a una església “mare”,  o com diu el Papa Francesc cap a un hospital de campanya, que ha de tenir entranyes de misericòrdia disposada a discernir, acompanyar i acollir tota aquella gent que sofreix i necessita qui l’escolti.

Això què comporta? Doncs que la seva feina no és condemnar, sinó acollir i no excloure ningú. Caldrà una religió que proposi i no pas que  imposi; una església que anunciarà el missatge sense amagar res, de manera que ningú no pugui dir que hi ha coses que no s’entenen; perdonarà sense repudiar cap mena de pecador. Tots som pecadors. Referent a la moral sexual (adulteri, postura sobre el matrimoni...) l’església haurà de reconèixer que la doctrina que ha arribat a la gent no és pas un reflex del que Jesús predicava i feia quan veiem l’actitud que ell pren amb les persones fràgils com la samaritana (Jn 4)  o la dona adúltera (Jn 8) i veient com es feia proper a aquesta gent  més feble.

Si l’església va per aquest camí tindrà menys persones que la seguiran? Efectivament, perquè a la gran massa els agrada que algú mani amb certa autoritat, per això estem en un canvi de model que comportarà que la gent que necessita algú que mani i dirigeixi buscaran en les mil ofertes que dóna la societat actual.

Es tracta d’imitar més de prop Jesucrist tant pel que Ell feia com pel que Ell predicava. Veure com acollia una viuda que portava a enterrar l’únic fill (Lc 7,11-17), menjava a casa de gent tinguda per pecadora (Lc 15,1-2), es posava al costat d’una dona que  només volia tocar-li la borla del vestit (Mc 5,25-34) o es compadia de les dones que ploraven mentre ell era portat a la creu (Lc 23,27-31).

Aquest nou model no és una postura més covarda, sinó tot el contrari: més valenta, perquè no tindrem les grans cerimònies, sinó un aspre camí que, igual com va passar en temps de Jesús, la societat que governa  el deixarà de banda. Digueu a la majoria dels dirigents de la banca o dels partits polítics que han de perdonar i veureu com es mofaran d’aquesta proposta.

El gran repte que es proposa a l’església actual és el que el Papa Francesc ens diu: “Sigueu misericordiosos”. Cal fonamentar l’església actual amb el coneixement de Jesucrist, amb el seguiment de Jesucrist i no tenir por de quedar insignificants en la societat actual.

Josep Escós i Sarsaneda 

Concurs de Fotografia pel Nadal 2016
http://www.parroquiavirtualbages.org/imatgespvb.php?bloc=2016
Bases del Concurs http://www.parroquiavirtualbages.org
en l' apartat : GRAFICS

RESURRECCIÓ - INCINERACIÓ

Anem confosos si pensem que la resurrecció hagués de consistir a tornar a refer els ossos, tornar-los a omplir de carn i (insuflats per Déu) que tornessin a reviure. Aquest és el relat que trobem en el profeta Ezequiel quan diu:

Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però (encara) no tenien esperit de vida (Ez 37,8)

Aquesta profecia és simbòlica i ho diu el mateix profeta d’aquesta manera:

Llavors ell em digué: «Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." (Ex 37,11). El profeta volia animar la gent dient-los que encara que es pensaven que ja eren morts podien tornar a la vida.

La resurrecció, doncs, no consisteix a recuperar els elements ossis ni càrnics. És una altra cosa que té molt a veure amb  allò que diu el Pare del fill pròdig quan ha tornat el fill:

“Porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho,  perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat." I es posaren a celebrar-ho. (Lc 15,23-24)

En paraules d’avui en diríem la recuperació de la persona. El fill perdut ha tornat a la vida.

Per això l’enterrament o la incineració no tenen res a veure amb la resurrecció. Si un cos incinerat no pogués ressuscitar tampoc no ho podria fer el gran Sant Fruitós que va ésser cremat a l’amfiteatre de Tarragona. Si parlem de Sant Fruitós que té la vida en Déu ho diem perquè ens està donant vida a nosaltres i creiem que està en Déu. La vida que ens dóna a nosaltres és la resurrecció.

Així doncs la incineració està prohibida? No. Cap document dels que han sortir darrerament parla de prohibició.  Parlen del respecte que ens han de merèixer els difunts tant en el lloc on dipositarem les seves cendres com en la comunicació a la família del que n’hem fet de manera que ningú no pensi que els hem menyspreat.

Quan els diaris o les imatges televisives ens diuen que l’església prohibeix la incineració ens estan mentint, perquè massa sovint passa que els periodistes posen titulars a una notícia sense haver-se-la llegida. Un diari copia de l’altre sense contrastar si el que ha sentit o ha llegit és veritat o mentida.

Hi ha moltes maneres de tractar amb respecte les restes dels difunts, i una d’elles és que tota la família i els amics sàpiguen què se n’ha fet.  

Un cop esdevinguda la mort és el moment de posar la mirada enlaire i no recercar els mals que el difunt ens hagi pogut ocasionar.

El document, no del Papa sinó d’un cardenal de la congracio per la doctrina de la fe (Müller), diu així:

La preocupación específica de este documento se refiere a la conservación de las cenizas sin olvidar que la Iglesia recomienda vivamente que se conserve la piadosa costumbre de sepultar los cuerpos de los difuntos. Aunque la cremación no està prohibida a no ser que haya sido elegida por motivos contrarios a la fe cristiana.

josep Escós i Sarsanedas
Parròquia Virtual  Bages: 
http://www.parroquiavirtualbages.org

CANVIS DE GOVERN

Probablement quan rebreu aquest full ja estarà resolt (de moment) el problema del govern d’Espanya. Què farà l‘església? Jo no sóc cap bon analista, però puc dir que si mirem la història de les nacions veiem com l’Església, sempre amb una mica de retard, s’adequa a qualsevol mena de procés tant si és dictatorial com si és més democràtic.

Dic això perquè està fora de lloc pensar que l’església es posarà a favor  del govern de les espanyes o a favor de qualsevol mena de ruptura. Farà probablement com ha fet habitualment, que és acomodar-se amb el que surti.

Recordeu que, quan Cuba va tenir el bloqueig de molts estats del món, l’Església va mantenir (i encara manté) nunciatura i representació diplomàtica a l’Illa de Fidel i, quan el Papa Francesc ha volgut trobar-se amb el patriarca de Moscou, ha acceptat fer l’encontre en la Cuba actual. Remarquem el gran paper de l’Església en la relació entre Cuba i els EEUU. Però que ningú no invoqui l’església per dir que Espanya és “una i indivisible” perquè només trobarà la resposta d’algun cardenal que no sap on balla i, a l’inrevés, quan algun altre vulgui emparar-se en l’església per recolzar la independència tampoc no trobarà punts d’apuntalament en aquesta institució.

Això vol dir que els cristians tranquil·lament es posin del cantó que els sembli millor. Tot amb tot,  documents oficials de l’església sempre han optat per l’autodeterminació dels pobles. A la pràctica es posarà a veure venir. Ja he dit que, a la pràctica, l’església es posaria al costat d’un possible desmembrament del nostre país (si és que es donava) perquè no deixarà de posar bisbes als nostres bisbats. Si es donés el cas, no hauria de fer tants equilibris a l’hora de triar gent per a les jerarquies del nostre poble. Podrà fer bisbes a gent ben arrelada a la nostra terra, com sovint no passat.

Si amb el nou govern de l’Estat espanyol hi ha un fort tancament a parlar amb el nostre país com ha passat amb els actuals governants, l’Església probablement farà el que ha fet fins ara, que és nedar i guardar la roba i tampoc no farà cap manifestació pro espanyolista (que en altres temps havia fet).

Tot plegat vull dir que els cristians no hem de tenir por de fer unes opcions o unes altres, perquè els que són creients i practicants continuaran perseverant i, si falten capellans, no serà pas culpa de cap situació política, sinó de nosaltres mateixos, que no n’hem sabut més.

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PINTADES CONTRA L’ISLAM

            ?

 Un nen  marroquí pegunta al mossèn parlant de l’edifici de l’església: “Això és teu?”. El Mossèn li va respondre “Meu, no. És de l’església”. El nen replicà:  “Quan jo seré gran això serà nostre”. Ja es veu que no li va sortir d’ell, sinó de l’escola islàmica i dels seus mateixos pares que el van educant. Això no m’ho he pas inventat. El fet és real.                                

Això serà així? Jo no sóc profeta i, a més a més, el món canvia molt. Hi ha una realitat que li dóna una part de raó al nen. És que tots ells (els islàmics) pugen educats i formats en l’ambient religiós mentre que la nostra societat educa els nostres nens en la tècnica, en la gastronomia i sovint en la tergiversació de la història referent a la Bíblia i a la mateixa església. Per tant, segurament el nen marroquí té una part de raó ja que els nostres nens, ja adults, no necessitaran cap església perquè han pujat allunyats d’ella, i en canvi, els islàmics requeriran llocs de culte. Què millor que aprofitar  els que ja estan construïts!

No ho dic pas per fer apologètica de la religió (que vol dir defensar-la), sinó per constatar un fet que ja es veu venir. Només cal tenir dos ulls a la cara.

Els nostres nens reben tota mena d’informació i, sense que ells se n’adonin, veneren uns altres déus. Fixeu-vos en les samarretes que porten, sovint adoradores d’algun ídol de futbol (canviant cada pocs anys, això sí), També els veiem participant de grans concursos en els quals hi ha valors ètics, com els “súpers” que han de lluitar contra un “maleducat” destructor de la societat. Però és una ètica sense fonament que, igual com passa amb els ídols de l’esport, anirà canviant. Només heu de veure com la societat hongaresa ha votat en contra dels refugiats i m’agradaria veure què voten els nostres el dia que en vinguin de veritat si no hi ha fonament ètic i han estat educats en l’adoració dels ídols canviants i en l’exaltació d’aquells que han fet fortunes només amb la sort de les loteries i rifes.

En el nostre poble (Navarcles) ja apareixen pintades contra l’Islam. No seria cap mala cosa que les nostres autoritats les esborressin tan aviat com apareguin.

I què fan els mahometans? Fan pinya vestint els seus hàbits més cridaners (el vel de les dones, el vestit llarg dels homes, el solideu... i darrerament el vestit integral per anar a la platja les dones). Són defenses identitàries contra un rebuig de societat que ells comencen a palpar. Una altra defensa és l’assistència massiva a les seves mesquites i l’obligatorietat de formar-se els nens en els seus catecismes. Si això ens posa nerviosos és que no tenim defenses.

El pitjor que podem fer és tornar-nos intransigents, perquè muntaríem una guerra on no n’hi havia. 

Hi ha algun remei per a tot això? Em quedaré sol si dic que cal una formació religiosa de la nostra societat perquè la violència vindrà sobretot de la ignorància. Un ignorant es torna violent perquè no té defenses interiors. Dic formació, no adoctrinament, que és molt diferent.

Sempre acostumo a donar-vos alguna cita evangèlica en els meus articles. Quan Jesús es troba amb una multitud esgarriada com ovelles sense pastor, què fa? Els dóna pa? No, primer els instrueix llargament. Llegim-ho:

Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat.  ³¹ Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.» Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.  ³² Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat.  ³³ Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells.  ³⁴ Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. (Mc 6,30-34).

Primer la formació, és a dir, primer fonamenta què han de pensar, que és la presentació del Pare que ens estima i vol que ens estimem. Després ve el repartiment del pa.

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA DEMOCRÀCIA VERSUS LA RECONCILIACIÓ

Dues males notícies, totes dues refrendades democràticament:

·         Una que Colombià ha rebutjat democràticament l’enorme esforç de les converses de pau que feia llarga temporada tenien el govern i les forces de les guerrilles (disposades a canviar).

·         Una altra mala notícia ens ve d’Hongria que han votat que “no” a la quota de refugiats que la comunitat europea els assigna. També ho han dit democràticament, és a dir, demanant el vot al poble (que ha respost amb molt poc percentatge).

Què ens fa reflexionar el resultat d’aquestes consultes democràtiques? Que la democràcia no és un Déu sinó una manera d’establir uns governs més o menys consensuats perquè no ens matem els uns altres.

Què hi ha per damunt de les consultes democràtiques? Doncs la fe i les conviccions de cada persona que, si convé, es podem rebel·lar i dir que no està d’acord en allò que està establert per més que ho hagi votat una majoria de gent.

Sant Pau, en la Segona Carta als Corintis ens diu als creients que la reconciliació és la gran obra de Crist a la terra. Per què? Perquè primer  ho ha fet Déu amb nosaltres. Aquesta és la que Pau anomena la ”justícia salvadora” (la que ens salva).

Llegim un fragment de la segona carta de Pau als cristians de Corint:

Tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.   Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació.  Per tant, som ambaixadors de Crist, i Déu mateix us exhorta a través nostre. Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!   Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a ell experimentéssim la seva justícia salvadora.(2 Co 5,18-21)

Per què la democràcia no és un déu? Perquè és molt manipulable per part dels que tenen a les seves mans els mitjans de comunicació i perquè tots nosaltres estem molt influïts per les bones o males experiències que hem tingut. Per això és tan important que hi hagi unes raons que estan per damunt de la nostra experiència: si us hi fixeu, Sant Pau diu que primer hem estat reconciliats nosaltres i, quan acceptem el servei de la reconciliació, donem del que hem rebut. Primer hem estat perdonats (reconciliats) nosaltres i, quan perdonem, retornem el que ens han donat. Això només és experiència quan ens hem aturat a contemplar el que tenim i tot el que hem rebut.

Un colombià retreia als guerrillers que ara volen la pau, que li havien matat quatre de la seva família i un altre colombià podria  reclamar que les forces de la seguretat n’havien matat tants d’altres. La reconciliació, com el perdó, no surt del nostre interior, sinó que prové, com he dit, de la nostra capacitat de  contemplar i de perdonar. I, pel que fa a la gent d’Hongria, vetar els refugiats és el més fàcil per no perdre els nostres privilegis però, amb una Europa tan moguda com ha estat en els darrers segles, quants de nosaltres podem dir que no som fills de refugiats? Si som aquí és perquè algú va acollir els nostres pares, avis o besavis.

Ja la primera església de Jerusalem va tenir un conflicte semblant quan uns grecs (que no eren jueus) van fer-se seguidors de Jesús. Hi va haver una gran protesta que va culminar amb la mort d’Esteve. Segurament si la primera comunitat ho hagués posat a votació la majoria més jueva democràticament hagués dit que no. De fet van acceptar les viudes dels grecs després de reunir-se en la pregària (Ac 6,1-3).

                                                    Josep ESCÓS i SARSANEDAS